SPTaCLe


Espectacle de petit format construït a partir de cinc contes (i una mica més) escrits per Ramon Erra, (Un si és no és de margarides, Un treballar molt trist, Plorant s'omple la bassa, Quan la gallina pixa, La piula) dels llibres la Flor Blanca de l'Estramoni i Pólvora del 4 de juliol, el Ramon Erra ha estat el guanyador de la darrera edició del Premi Mercè Rodoreda amb el recull de contes La Vida per rail. 
Monòleg: una sola persona que parla? Mmm, no n'estic segura. 5 contes (i una mica més) explicats-viscuts de maneres diferents, jugant a fer teatre, jugant a dir paraules. Històries tendres i truculentes en un entorn bucòlic, però... Sola a escena? no ben bé... acompanyada de paraules, plena de paraules i històries!, divertides sarcàstiques rurals univer-sals, acompanyada de personatges, plena de personatges...

El TEXT

No seré jo qui faci una crítica dels llibres del Ramon ni de les seves qualitats, seria una vanitat per part meva. Però sí que puc dir, des del punt de vista d’algú que dirà aquestes paraules, què m’ha enganxat i m’ha fet estimar-los: Els contes del Ramon estan escrits amb una exquisidesa lèxica impressionant i avui en dia el culte a les paraules està molt en desús. És bo dir i estimar paraules boniques, paraules poc utilitzades, paraules evocadores i paladejables. L’ univers rural i bucòlic ( o no tant)  on passen la majoria de les històries  recobra el bon gust per les descripcions exhuberants i suggestives. Si a més es coneix el territori del qual parla, el paisatge, tot es converteix en poèticament molt real.

Per mi els contes no només no són un gènere menor sinó que em sembla que contenen el millor de cadascun dels gèneres literaris: una història (igual o més truqulenta que la de qualsevol novel•la de mil pàgines) i l’ús d’un llenguatge tant o més poètic que qualsevol sonet. I , el millor de tot, concentrat en poques pàgines, de manera que cadascuna de les coses que hi ha està perfectament col•locada en el seu lloc i hi ha poc espai per les coses innecessàries. I això permet rellegir-lo una i altra vegada i en cada lectura veure-hi diferents coses. Això és especialment ric en els contes del Ramon: no tot és el que sembla, no hi ha una única lectura, són expressament ambigus i, per tant, demanen la col•laboració, l’aportació, del lector. En aquest cas de l’espectador.


Un altre al•licient dels contes del Ramon és la mirada ingènua i incrèdula del narrador o del personatge principal, ell en diu la capacitat per meravellar-se. Una altra cosa molt en desús entre el món dels adults i que m’interessa especialment. L’aprenentatge vital, el viatge iniciàtic, la incomprensió de la realitat (nosaltres no som d’eixe món) explicat des de la naturalitat i sense escarafalls, però amb històries dures, fets esgarrifosos i terribles, sentiments i passions extremes.

I, per si faltava algun ingredient,  amb un sentit de l’humor, ironia i, fins i tot, sarcasme, absolutament demolidors.

Tot això que els contes tenen seria un delicte que l’espectacle no ho ressaltés, ho intentarem!


finalment el PRETEXT


Fa molt temps que buscava contes per poder ser explicats, contes per adults. I , ves per on,  un cop instal•lada a Lluçà i més desconnectada que mai de l’ambient teatral més conegut per mi, el de Barcelona, em trobo amb els contes del Ramon. Conec la literatura del Ramon i el propi Ramon in situ, aquí a Santa Eulàlia , al Lluçanès. Desseguida me n’enamoro i tinc la intuïció que els podria dir, explicar, que en podria sortir un espectacle. En parlo amb ell i la idea sembla que li agrada. Més tard faig una prova fent una lectura sorpresa en uns Postres de poeta que organitzem al restaurant la Primitiva i llavors sembla que encara ho veiem més possible...

S’engega la maquinària que no se sap quan de temps necessitarà per poder arribar al final. El GALL m’acull, em proposa coses, m’ajuda a retrobar l’energia creativa que he tingut aparcada tant de temps. La Maria Àngels m’anima a fer l’espectacle i comptar amb ells.

 i desseguida trobo sinèrgies : la Caruca , la retrobo vivint a Santa Eulàlia després d’haver-nos conegut a la Fira de Manresa, bastants anys enrere: ella hi va venir amb el seu grup de Titelles per adults Tus botas amb un espectacle preciós, jo llavors era ajudant del director artístic de la Fira. Recordava el seu treball i la recordava a ella. Aquí al Lluçanès ens retrobem les dues recents mares i a punt d’ explotar creativament. Li agrada la idea, li agraden els contes. Sí, hi serà.  La Mar, és una artista amb majúscules que em fa un cartell fantàstic.

Primer  el procés dramatúrgic, ordenant, seleccionant, decidint, interpretant les paraules del Ramon. I després el d’assaig i elaboració dels elements per acabar tenint un espectacle de petit format i amb la gosadia d’estar jo sola a l’escenari... no, jo sola no, les paraules del Ramon soles a l’escenari: poètiques, punyents, suggerents...

Cap comentari: